Funx és un llenguatge de programació orientat a expressions i funcions. Amb Funx podem definir funcions i acabar, opcionalment, amb una expressió.
A l'exemple següent es mostra una expressió final:
# expressions:
3 + 4 * 2
Out: 11
Com podeu veure, no es defineix cap funció i els comentaris es troben després
del símbol #. La sortida de l'intèrpret és el resultat de l'avaluació de
l'expressió.
Cada funció té un nom, paràmetres i un bloc associat. Els blocs es troben
inscrits entre els símbols { i }.
Les funcions han de començar per una lletra majúscula. Les variables, en canvi, comencen amb una lletra minúscula.
Les funcions passen els paràmetres per còpia. Retornen el valor de qualsevol expressió que trobin en el seu bloc i en aquell precís instant. A continuació en teniu un exemple:
# funció que rep dos nombres enters i en torna la seva suma
Suma x y
{
x + y
}
Suma (2 * 3) 4
Out: 10
Això implica que si trobem més d'una expressió en una funció, tindrem més d'un punt de sortida de la funció.
El llenguatge de programació Funx compta amb recursivitat.
Mireu l'exemple següent:
Fibo n
{
if n < 2 { n }
(Fibo n-1) + (Fibo n-2)
}
Fibo 4
Out: 3
Les variables són locals a cada invocació de cada funció i les funcions es poden comunicar a través de paràmetres. Les funcions llisten els noms dels seus paràmetres formals, però no inclouen els seus tipus. Els paràmetres es separen amb blancs, com en Haskell.
Mireu l'exemple següent:
# funció que rep dos enters i en torna el seu maxim comu divisor
Euclides a b
{
while a != b
{
if a > b
{
a <- a - b
}
else
{
b <- b - a
}
}
a
}
Euclides 6 8
Out: 2
Les variables no han de ser declarades, totes seran de tipus enter. No existeixen operacions de lectura ni d'escriptura.
L'operador de comparació per igualtat és = i per diferència és !=.
L'assignació es fa amb la instrucció <-.
Les funcions poden no tenir paràmetres. Podem definir d'aquesta forma funcions constants:
Exemple:
DOS { 2 }
Suma2 x { DOS + x }
Suma2 3
Out: 5
Si una funció no té cap expressió no tornarà res.
Les instruccions de Funx són:
- l'assignació amb
<-, - la invocació de funcions,
- el condicional amb
ifi potserelse, - la iteració amb
while,
Les instruccions escrites una rera l'altra s'executen seqüencialment.
L'assignació ha d'avaluar primer l'expressió a la part dreta del <- i
emmagatzemar després el resultat a la variable local a la part esquerra.
Exemple: a <- a - b.
Fixeu-vos en que l'assignació no retorna res.
La instrucció condicional té la semàntica habitual. El bloc del sinó és optatiu.
Exemples: if x = y { z <- 1 } i if x = y { z <- 1 } else { z <- 2 }.
Fixeu-vos que els limitadors dels blocs sempre són obligatoris (tant als
condicionals com als procediments i als whiles).
La instrucció iterativa amb while té la semàntica habitual.
Exemple: while a > 0 { a <- a / 2 }.
La crida a una funció té la semàntica habitual. Si el nombre de paràmetres passats no corresponen als declarats, es produeix un error. Les funcions es poden cridar recursivament. La sintàxi és sense parèntesis ni comes.
Exemple: Suma x + y 2.
Si una variable encara no ha rebut cap valor, el seu valor és zero. Els
operadors aritmètics són els habituals (+, -, *, /, %) i amb la
mateixa prioritat que en C. Evidentment, es poden usar parèntesis. Tots els
operadors aritmètics són d'enters, inclosa la divisió.
El operadors relacionals (=, !=, <, >, <=, >=) retornen zero per fals i u per
cert.
No importa l'ordre de declaració de les funcions. Les variables són locals a cada invocació de cada procediment. No hi ha variables globals ni manera d'accedir a variables d'altres procediments (només a través dels paràmetres).
L'intèrpret ha d'anar processant les entrades en format Funx i guardar en una estructura de dades interna les funcions que es vagin definint.
A la figura següent hi ha un exemple:
Per tal d'aconseguir aquest resultat s'ha d'utilitzar la llibreria flask i els
templates de jinja.
L'intérpret de Funx s'ha d'invocar amb les comandes:
export FLASK_APP=funxApp.py
flask run